Llatinitat

Quan el concepte de llatinitat comença a concretar-se, a la segona meitat del segle XIX, en l’encreuament de visions poètiques, d’utopies polítiques i de recerques filosòfiques, es planteja el problema de la seva definició. La idea d’una ”raça” llatina es va abandonar de pressa, i es va apel·lar a la pertinença a una mateixa família, l’especificitat de la qual no es basa ni en la línia de la sang, ni en l’arrelament a la terra, sinó en la referència a una llengua d’origen, el llatí, que és l’heroi epònim i fundador de la llatinitat. Tots els parents de la família saben, o senten, que les fronteres entre les seves llengües respectives són fronteres transparents, que poden travessar en tot moment, espontàniament i sense formalitat. El llatí és una llengua que parla de l’home. Sens dubte, enlloc no s’ha parlat mai de l’home abans del cristianisme amb tanta grandesa i simplicitat, de mesura i de seny si no és en els textos de Ciceró a Sèneca. Aquesta llengua és fundadora de l’humanisme i del renaixement, dels quals som hereus. El llatí és també una llengua que parla de la societat. És la llengua que ha expressat el dret, que li ha donat la força de les seves lleis inscrites al bronze. Al caos de les pulsions, de les contradiccions, dels interessos i dels excessos personals, hi oposa el rigor i l’equitat dels seus codis, que s’apliquen a les situacions i als temps més diversos: el dret sense el qual no s’hauria pogut transformar mai en ciutadans els habitants d’un imperi immens i bigarrat.

L’Home, el Dret, el Saber: aquest és el tresor que el llatí ha llegat a la llatinitat però l’ha dotat d’un segell indeleble que l’ha fet sensible i accessible a totes les persones: la Bellesa, cantada pels poetes i els arquitectes: mesura i proporció; simetria i harmonia; equilibri i claredat, les mateixes paraules que donen compte de les regles que presideixen l’organització i el funcionament del cosmos.